SEXUALITAT I PSICOSI A l’ESCOLA
L’ escola, en tots els seus nivells
(infantil, primària i secundària), passa per un moment crític on es manifesten
tota una sèrie de malestars que dificulten la tasca educativa per a tots els
membres que hi participen. Uns dels elements importants és la dels alumnats que
presenten trastorns de conducta degut, en molts casos, a una psicosi. Un dels
factors importants és la sexualitat d’aquests nois i noies. El fet de conèixer
una mica com funciona, en aquest tipus d’alumnat, la seva sexualitat i quins
factors del seu desenvolupament hi participen, ens pot donar eines per
modificar o millorar la nostra relació amb ells.
Des
de la psicoanàlisi hi ha tot un corpus teòric que ajuda a comprendre millor
quina és la lògica del psicòtic i quina és la manera de tractar-los. Dintre de
la línia de treball d’aquest any aquest enfocament teòrico-pràctic pot
donar-nos pistes de com podria fer-se la seva
inclusió a l’aula que no fos de
manera excloent.
Començarem veient alguns elements importants que,
des de la psicoanàlisi, ens poden orientar a considerar els aspectes importants
de la configuració d’una estructura com la psicosi. En altres trobades s’han
determinant alguns aspectes com: el diferents tipus de psicosi (paranoia, esquizofrènia, melancolia, autisme)
dels quals no parlarem, o aspectes estructurals que anomenaré de passada. Em
centraré exclusivament en els aspectes que tenen a veure amb la sexualitat i
deixaré oberts alguns interrogants.
CONCEPTES
TEORICS
Sobre el tractament dels nens psicòtics,
històricament, hi ha diversos autors que en parlen:
§
Kraepelin: en 1896 va determinar que els pacients
psicotics havien tingut debilitat mental a la infància.
§
Bleuler: qüestiona
a l’anterior i va dir que l’esquizofrènia des dels 7 anys com a procés psíquic
i no debilitat.
§
Bender: va dir que l’esquizofrènia no sempre
es psicosi.
§
Leo Kanner: en 1943 introdueix el concepte
gnosogràfic de autisme mental precoç.
§
Mahler: crea el concepte de psicosi infantil
simbiòtica, la psicosi es produeix per una relació conflictiva amb la mare, un vincle
patogen no per una falla orgànica.
§ Melanie
Klein: diu que el
psicòtic pateix de la relació a objectes perillosos del mon i del seu impuls a
atacar-los.
§
Otto Fenichel: les psicosis infantils representen
pertorbacions greus en el desenvolupament del jo ....
§
Jacques Lacan: fonamenta la emergència dels
subjecte per mitjans del significant. La teoria
del mirall inicia les primeres concepcions lacanianes.
Aspectes
evolutius
En el nadó hi ha un primer moment de
separació de la mare, en el naixement, es posa en joc un vincle imaginari amb
l’Altre. D’aquesta manera el nen queda sensibilitzat a les absències i
presències que el sensibilitza per a les properes proves que ha de passar
(destete, etc) per a superar la primitiva tendència de mort. Un fracàs d’això constitueix un germen per a certes
dificultats psicòtiques que es donen abans dels set mesos. L’estadi del mirall
(als 6 mesos) és un segon moment on el nen assumirà la seva imatge com a
totalitat i la imatge de l’altre com a diferent. En els nens psicòtics aquest
enfrontament especular provoca l’autodestrucció, o la destrucció o negació de
l’altre.
El nen psicòtic no pot avançar
perquè té moltes regressions que el fan anar cap endavant i cap endarrere, com
en un vaixell. Per exemple, la de un nen que la seva mare volia que fos una
nena, queda enganxat en lo anal, juga
amb els seus excrements, ja que en aquesta fase estan reunits els dos sexes.
Aquesta regressió es com una barca en el
port, diu F. Dolto, lligada per davant i amb un pes, que la lliga al fons, pel
darrere. El treball amb el psicòtic és com el fet de desenganxar-la del davant,
però el pes encara la reté, en aquest cas hem d’obrar amb la regressió. La seva
vida és estar retinguts en el fons de sí mateixos.
Aquests nois no poden ser lliures
perquè són perillosos, per als demés, i per a ells mateixos, a diferència dels
marginals, que poden tenir conductes desconcertants o perilloses, no saben
tenir cura de si mateixos (automaternar-se). Ignoren els principis de
supervivència i de vida en societat. Si quan tenen més de 3 anys no saben si son noi o noia, estem davant d’un
psicòtic.
Sexualitat
i libido: la
sexualitat sense libido (energia psíquica
de les pulsions sexuals) és com el cel animal, necessitat d’un cos sense
relació afectiva amb l’altre. En els éssers humans hi ha una sexualitat en
estat brut que es troba en les pulsions, però sempre és represa per la libido.
La sexualitat emmarca a l’individu en l’espècie i està del costat de l’esquema
corporal. La libido està en la imatge del cos i s’organitza per la cerca d’un
altre.
Desprès de repassar molts casos
clínics de psicòtics he vist que es donen situacions de caràcter sexual en
la seva infància. Podríem dir que són
l’origen d’una sèrie d’esdeveniments que determinen l’inici de la psicosi.
Qualsevol intervenció dependrà del
cas per cas. S’ha de fer un treball de desxifrar el seu codi. S’han de conèixer
les modalitats de satisfacció de les necessitats del seu cos. Si el nen té una
necessitat i no la pot demanar (agafar un color) perquè no coneix el seu cos,
se li ha de facilitar però no donar-li-ho. Ha de poder veure que el seu cos no
es la continuació d’un altre.
Aspectes
estructurals
Segons l’enfocament lacanià hi ha
dos elements bàsics estructurals en la formació de la psicosi com són la
forclusió del Nom del Pare y la falta de significació fàlica (més concretament
reduïda a 0). De vegades la primera pot ser condició de la segona.
La
forclusió és un concepte elaborat per Jacques Lacan per a designar un
mecanisme específic de la psicosi pel qual es produeix el rebuig d'un
significant fonamental, expulsat fora de l'univers simbòlic del subjecte. Quan
es produeix aquest rebuig, el significant està forcluït. No està
integrat en l'inconscient, com en la repressió, i retorna de forma
al·lucinatòria en el real del subjecte.
La psicosi s’organitza al voltant d’una carència radical que es
descompon en: carència de significació fàlica, carència en la simbolització i
carència en la localització del gaudi. Aquesta carència es la forclusió que
impedeix el tractament de la falta o absència.
El Falo és el significant del
sexe:
1. Medium entre els sexes, les idees
delirants relatives a l’amor i a les relacions sexuals
2. Significant de la vida o de
l’activitat del gaudi.
Com ja vàrem veure en altres
reunions el subjecte esta constituït per tres registres que son:
§
Imaginari:
imatge del cos construïda per mitjans del mirall (nom del cos).
§
Real:
cos del gaudi (carn).
§
Simbòlic:
cos simbolitzat (lapida).
En el psicòtic el registre imaginari
esta mal construït.
Existeixen casos comprovats en que
l’imaginari es fixa en determinat moment i el
subjecte se sosté en el món.
L’estil de les elaboracions referent
a la seva sexualitat, records de la infància o l’adolescència, són d’una cruesa
provocada per carència de lo imaginari: omissió de qualsevol pudor i del vel
fàlic, amb aquest elements es tanca el estadi del mirall en la neurosi.
Diu Lacan: “Què diferencia a un psicòtic d’un que no ho és? El psicòtic pot tenir
una relació amorosa que el suprimeix com a subjecte, encara que aquest amor és
també un amor mort.... On la paraula està absenta se situa l’Eros del
psicòtic.”
El psicòtic està a l’aguait d’objectes
parcials de les seves pulsions eròtiques amb la necessitat de trobar-se amb un
objecte total, un ser de llenguatge. Ens qüestiona i som per a ell un objecte parcial indispensable
per a la vida.
El germen de la psicosi és la
confusió que té el nen entre desig i necessitat. En alguns casos l’enigma del
desig de l’Altre pot fer que no pugui
respondre.
Si ens trobem en un cas en que es
dona una psicosi silenciosa, hem de tenir en compte que hi ha un pas d’un
període pre-psicòtic a un període psicòtic on hi havia hagut una compensació
imaginaria (identificació a un germà o a un camarada) que, per algun motiu,
s’ha trencat i ha donat pas al deliri. Es pot donar un desencadenament en una
primera relació sexual d’un o una jove en un context no traumàtic. És degut a
la insuficiència del llaç del subjecte amb el seu ésser viu, de no poder
produir una significació fàlica que doni compte de la situació viscuda, la qual
cosa, el deixa en situació de desemparament.
Quan el subjecte es pregunta “ Què sóc aquí?”, pregunta que té a veure
amb el seu sexe i la seva contingència en el ser, és estar sempre a la vora de
l'abisme.
Entrades a la psicosi sense que es donin trastorns del llenguatge ( si no
es donen neologismes o automatisme mental):
§
Trobada amb Un-pare a la infància, això precipita una significació
delirant monomaníaca sexual: canviar de sexe, fer l’amor.
§
Nascuts sense un pare, casos de transexualisme on es dona un empènyer cap a la dona per
identificació imaginaria amb la mare.
L’entrada es manifesta per una idea
delirant sobre el cos o per una significació mortífera invasora (el treball,
els llaços amb altres, la sexualitat, etc.).
El començament pot ser brutal, o
molt progressiu, amb agreujaments o moments del desenvolupament en que la
pulsió sol·licita encara el cos (infància, pubertat, primeres trobades
sexuals).
En un cas de les obres consultades
un noi en la pubertat, on es transforma el cos, utilitza un caminar d’autòmat
com resposta a les excitacions sexuals, en comptes d’una significació fàl·lica ( per absència d’anuament edípic de la seva
psicosi infantil). La rigidesa del cos intenta posar límit a la disgregació de
lo imaginari (el forat F0). Lluita contra l’empeny cap a la
dona, tem que se’l prengui com a homosexual, això provoca una erecció de tot el
cos. Aquest cas es diferent del president Schreber, ja que en aquest es delirant,
no l’actua.
Davant del gaudi desenfrenat d’un
nen que pot venir significat per cops de peu, cops, violència, s’ha de dir que
NO però sense cridar més fort que el
superjò (figura del gaudi patern i no de la prohibició paterna) si no
protegint, atenent i aixecant murs d’amabilitat contra la ferocitat.
El Nom del Pare dona al subjecte un
sentit comú sobre lo sexual encara que sigui enigmàtic, quan això no es així es
cau en el delirí de filiació (pensar que
es fill d’un rei o noble).
Dificultats
amb els llaços socials. El
subjectes psicotics es desenganxen del llaç social .
Andrés Fernández Expósito
Psicòleg Psicoanalista
Barcelona 21 d’abril de 2009
Bibliografia
Miller, J-M. et al. La psicosis ordinària.
Dolto, F. Seminario de psicoanálisis con niños I.
Dolto, F. Seminario de psicoanálisis con niños II.
Dolto, F. Diálogos en Québec.
Miller, J-M. et al. El amor en la psicosis
Mannoni, M. El niño, su enfermedad i los otros.
Soler, C. Estudios sobre la psicosis.
Levín,I.S. El psicoanálisis
con niños psicóticos. Cuadernos Sigmund Freud nº17. 1994
Del Campo, E. Los escritos de Louis Wolfson.
Lacan, J. Seminario 3.
