INTRODUCCIÓ
Ara es parla de la necessitat d’una cultura de l’esforç,
perquè es constata una carència d'
esforç bastant generalitzada en una bona
part de la poblacio infantil i jovenil escolaritzada.
Coneixedora del tema per
la meva experiència com a psicoterapeuta
infantil durant molts anys, i havent constatat pràcticament origen i causes que
es donen en l’aparició de la manca d’esforç i per tant de rendiment escolar i
avalada pels resultats obtinguts, en consequència,exposaré a continuació una
breu síntesi de la meva teoria sobre el
desenvolupament de la capacitat d’esforç. En principi tindrem que parlar de
autoritat.
*********
Per educar cal
administrar autoritat.La autoritat és l’exercici de tutela de la vida de
l’infant.
Sense autoritat no es
desenvolupa la capacitat d’esforç i per tant de esforçar-se i de ser capaç de
estar de colzes sobre la taula estudiant una lliçó.
Per exercir
autoritat:
S’han de donar poques
ordres i pocs “NOS”, però quan es
donguin s’han de mantindre, per la qual cosa cal pensar-ho bé avans de
dir “No”. I cal que els reservem per les coses bàsiques, importants, pel que
considerem valors a respectar.
Les ordres s’han de donar
amb naturalitat i sensillesa, han de ser
clares, concises i sense precs, perqué aquí el prec implica o comporta
implícitament un missatge opcional i per tant contradictori. El menor ha
d’aprendre a obeir l’adult, al que ha de veure o sentir mes fort que
ell.
Remarquem, els NOS s’han
de mantindre. És el DIC de contenció perquè l’aigüa no es desbordi i ho arrasi
tot.
L’aigüa equival al caudal de energia que tota persona –ja
desde d’infant porta dins i que ben canalitzada o controlada i posteriorment
autocontrolada el durà a la seva total i lliure realització personal d’ell i la
dels demés perque haurà après els límits individuals en bé de la convivència de
tots.
Desenvolupar la capacitat
d’ esforç ja des de la infància és la
base de l’equilibri personal.
L’infant precisa
desplegar-se amb total espontaneïtat i
aixó ho opté si rep tota la capacitat de tendresa i aceptació que
l’entorn en aquest cas la mare i els familiars més pròxims són capaços de
donar-li. L’infant necessita sentir-se molt estimat.Sentir-se estimat el fa
sentir segur i el seu Jo s’enforteix positivament.
Peró no ni ha prou en
sentir-se estimat per a esdevenir persona, li caldrà també esser dirigit,
informat, rebre el caudal d’experiència dels
adults.
I li caldrà apendre a
esforçar-se, és a dir, a aguantar-se i esperar si cal, per aconseguir el
fruit.Aquí és on entren en joc l’administració dels pocs “NOS”, quan sigui necessari dir NO en un fet o
situació puntual.
L' autoritat no té res a
veure amb l’autoritarisme amb el qual no la podem
confondre.
L' autoritat així entesa,
vetlla i serveix la vida i el desenvolupament de l’infant.És un valor de tipus
moral.
L’autoritarime en canvi
és un abús, és nefast, mata la vida, no és cap valor i no té res a veure amb la
autoritat. L’autoritarisme és inmoral.
Vet aquí amb quina
subtilesa i finor haurem de fer l’opció de l’escala de valors els quals
l’autoritat ha de servir i no podem oblidar que el llenguatge amb que transmitim
els missatges a l’infant és molt ampli i inclou les nostres actituts, gestos,
comportaments i exemples.
Educar, doncs, comporta
exercir autoritat així entesa i fa que el que la rep desplegui esforç per
aconseguir quelcom e implícitament també la il.lusió per arrivar-hi. Caldrà
unitat educativa, evitar desautoritzacions i la col.laboració armónica de
l’escola i la societat en general.
El fracàs escolar actual
en molts casos està íntimament relacionat amb una carència d’autoritat a nivell
familiar, social i comunitari.
Barcelona, 3 maig 2012
Matilde
Climent -
Diplomada Treball Social col. 207
